Blog

‘El camí de l’amor’, un llibre terapèutic i gestàltic
(setembre 2015)

Després de treballar durant 15 anys en diverses empreses i editorials, primer com a correctora i traductora de textos i, més tard, com a editora i autora de llibres de text i altres materials didàctics, el 2012 vaig decidir establir-me pel meu compte com a professional autònoma, fet que va coincidir amb el final de la meva formació en teràpia Gestalt. Així, mentre configurava el que havia de ser el nou projecte de vida laboral, em va semblar interessant fusionar totes dues professions, la d’editora/autora i la de terapeuta Gestalt, cosa que es va traduir en una nova professió, la d’editorapeuta, que s’ha acabat convertint en el nom de la meva marca professional i ha donat nom, recentment, a la meva web: http://www.editorapeuta.cat. És en aquest moment de la fusió que l’Editorial Comanegra em va encarregar la redacció d’un conte sobre l’amor que s’ajustés als criteris d’una col·lecció considerada de «reflexió personal».

Així doncs, El camí de l’amor, a més de ser el resultat de tot aquest procés de canvi, és una mena d’homenatge al meu procés personal durant els 4 anys de la formació, ja que hi hi ha reflectits bona part dels aprenentatges gestàltics adquirits, de la qual cosa vaig ser conscient pocs mesos després d’haver-lo escrit.

Tots aquests aprenentatges es vehiculen, al llarg del relat, en forma de missatges com ara, entre d’altres, la importància d’estimar-nos a nosaltres mateixos, és a dir, donar-nos el permís per ser com som, respectar-nos, acceptar-nos, validar-nos, confiar en les nostres capacitats (com més creixi el nostre amor propi, més gaudirem de l’amor que rebem dels altres; així evitarem de sortir a buscar-lo fora, a la desesperada, és a dir, reclamar-lo des de la necessitat); la caducitat de les relacions, en el sentit que cal deixar-les anar quan ja no funcionen i no ens satisfan; la confiança en què cadascú té i aprèn els seus recursos propis per superar un trencament, i la idea que l’amor sempre és dins nostre.

El que fa que aquest relat pugui ser inclòs en el gènere de la narrativa terapèutica és la transmissió, a través de la protagonista (Máire) i de l’altre personatge principal (Cian), d’una banda, dels preceptes gestàltics o de la teràpia Gestalt –és per això que també el considero un llibre gestàltic– i, de l’altra, de missatges positius o «poderosos» com aquests –tots, com he dit abans, aprenentatges derivats del meu procés personal–:

  • Totes les persones tenim una saviesa interna que, si aprenem a escoltar-la i a respectar-la, ens permet una bona autoregulació de les nostres necessitats vitals.
  • Després de la tempesta (ràbia, angoixa, tristesa…), ve la calma (serenor).
  • És important aprendre a proporcionar-se instants breus de felicitat en solitud.
  • És fonamental posar amor en tot el que fem.
  • El moviment corporal és una bona via de retrobament amb nosaltres mateixos.
  • L’amor és dins nostre i es manifesta de maneres diferents en els diversos tipus de relacions existents (d’amistat, familiars, de parella, d’admiració, etc.).
  • Preguntar-nos per a què ens serveix el què ens passa (finalitat) és més productiu i útil que buscar-ne el per què (causa).
  • Prendre consciència que cal donar espai i temps a les emocions, és a dir, atendre i respectar la nostra emocionalitat, ens permetrà dur una vida més sana i equilibrada.
  • Davant de qualsevol conflicte o crisi, cal tenir confiança en un mateix (autoestima).

Pel que fa a la filosofia gestàltica, m’interessa comentar alguns aspectes:

En primer lloc, una de les característiques de la teràpia Gestalt és que promou la integració de les dimensions principals de l’ésser humà (corporal, emocional, intel·lectual) i la influència que tenen en la nostra impulsivitat, sociabilitat i espiritualitat, fet que permet una vivència global i unificada de la persona. Aquests tres nivells de l’organisme són ben presents en el personatge principal del llibre: la Máire escolta el seu cos en diferents moments del relat, dóna espai a les seves emocions (tristesa i ràbia) i les transita com pot i, al llarg de tota la història, es va mostrant també el seu diàleg intern.

En segon lloc, i com a aspecte més general, mentre fa el seu camí, la Máire es va fent cada vegada més present i conscient i, en la mesura que pot, es va responsabilitzant del que li va passant: presència, consciència i responsabilitat són, també, els tres principis bàsics de la Gestalt.

Finalment, vull destacar la presència, en tot el relat, d’alguns dels preceptes gestàltics:

  • Viu ara, és a dir, preocupa’t del present més que del passat o del futur.
  • Viu aquí, relaciona’t més amb el que és present que no pas amb el que és absent.
  • Deixa d’imaginar: experimenta el que és real.
  • Abandona els pensaments innecessaris; és millor que sentis i observis.
  • Prefereix expressar abans que manipular, explicar, justificar o jutjar.
  • Lliura’t al desgrat i al dolor igual que al plaer; no restringeixis la teva percepció.
  • No acceptis cap altre «hauria de…» que no sigui el teu: no adoris cap ídol.
  • Responsabilitza’t plenament de les teves accions, sentiments i pensaments.
  • Accepta de ser com ets.

Per tot això, considero que El camí de l’amor és, definitivament, una narració terapèutica i gestàltica i, per tant, pot ser una eina prou útil i valuosa com per utilitzar-la en un procés terapèutic o com per iniciar iniciar un viatge cap a un mateix.

T’animes a recórrer aquest camí?

Leer versión en castellano.


La lectura com a eina terapèutica
(juliol 2015)

En paraules d’André Maurois, pseudònim del novel·lista francès Émile Herzog, «la lectura d’un bon llibre és un diàleg incessant en què el llibre parla i l’ànima contesta».

La proposta que plantejo en aquest article és, doncs, fer servir la lectura com a eina terapèutica, com a recurs per observar i recollir, des d’un enfoc gestàltic, aquesta resposta de l’ànima de què parla Maurois.

En el seu llibre La escritura terapéutica, Silvia A. Kohan parla dels conceptes «biblioteràpia» i «cineteràpia»:

«Una situación que sigues en la pantalla o en las páginas de un libro te impacta, te conmueve, te deja temblando. Incluso cuando forma parte de una historia aparentemente ajena a ti. Sí, es ajena la anécdota pero no lo son sus resonancias. De nuevo el secreto para conocer más de ti consiste en que te preguntes qué es lo que ha hecho resonar en ti, ¿una llaga?, ¿una carencia?, ¿una insatisfacción? Y a continuación, desgranas la emoción, la inquietud o los ecos en la pantalla o en tu libreta.

Ocurre que el cine y la literatura formulan preguntas que te conectan de nuevos modos contigo misma o contigo mismo. Con un libro, con tu mando a distancia o en una sala de cine a oscuras puedes encontrar respuestas a las dudas o caminos en los que no habías reparado hasta ahora.

Cuando menos te lo esperas, ponen en movimiento tu historia personal, tus recuerdos, tus necesidades, tus íntimos deseos, tu mirada; te abren puertas que tal vez hubieran permanecido cerradas sin esa película o esa novela. Pueden ser una guía para tu vida.»

Podríem dir que la «biblioteràpia» és, doncs, una eina que pot servir per a la millora de la salut integral de les persones, ja que la lectura ens ajuda a entendre’ns, a prendre estratègies per afrontar situacions, a tenir un concepte més positiu de nosaltres mateixos i a trobar el sentit en la vida.

Tot i que la idea de la lectura com a eina per sanar ja era present a la Grècia clàssica, el seu origen està documentat als EUA el 1930: durant la Segona Guerra Mundial es va utilitzar per ajudar a curar els soldats ferits. A mesura que quedava demostrada l’eficàcia de la lectura en el procés de recuperació, van començar a sorgir grups «biblioterapèutics» en àmbits d’internament psiquiàtric. Els llibres entretenien i ajudaven els pacients tot proporcionant-los un estat de benestar.

També, en els darrers 40 anys s’han elaborat estudis que demostren que la «biblioteràpia» és efectiva en els trastorns d’ansietat i de depressió i en els estats d’infelicitat tan freqüents en la societat actual.

La lectura de llibres és, repeteixo, una eina o recurs en un procés terapèutic o de creixement personal, i la meva proposta és recollir tot el material que en pugui sorgir i treballar-lo des d’un enfoc gestàltic.

Per exemple, la primera proposta que es pot posar en pràctica en una sessió seria recomanar al client un llibre seleccionat expressament d’acord amb la seva situació vital del moment –i sempre tenint en compte l’objectiu que s’ha marcat en el seu procès terapèutic–, per tal que el llegeixi i segueixi un parell de pautes:

  • Marcar els fragments que, d’alguna manera, l’impactin o li generin emocions, pensaments, sensacions, inquietuds, ressonàncies rellevants…, ja sigui per identificació o per rebuig.
  • Anotar qualsevol aspecte o missatge global que el mobilitzi.

Aleshores, a partir d’aquests fragments o aspectes que el client destaqui (figures emergents) de la narració, es podran abordar els temes que l’ocupen i el preocupen.

El paper del terapeuta Gestalt és, aleshores, acompanyar i fer les preguntes necessàries per anar desgranant què hi ha darrere d’aquest primer impacte: podem demanar al client que llegeixi el fragment en veu alta, o que el resumeixi, i podem preguntar-li què hi ha d’ell/ella en aquest fragment, per què l’ha triat o de què li ha servit, de què se n’ha adonat, si el fragment té a veure amb un tema central i actual de la seva vida, etc.

Com a terapeutes, a més, hem d’anar observant les reaccions del client i senyalar o preguntar-li què li va passant (cos, emoció, pensaments) a mesura que va avançant en la lectura per ajudar-lo a trobar les seves pròpies respostes. Hem d’estar presents i acompanyar la persona a aprofundir en allò que la lectura li fa treure. Si aquest treball es fa en grup, les aportacions dels altres, òbviament, enriquiran encara més el procés.

Així, després de la lectura d’un llibre, a banda de gaudir de la història que ofereix i absorbir, de manera inconscient, els missatges-figura, es poden integrar més conscientment aquests aprenentatges.


La narrativa terapèutica
(juny 2015)

Hi ha moltes maneres de llegir un llibre, i amb això vull dir que no tothom llegeix de la mateixa manera, amb la mateixa intensitat. Hi ha tants tipus de lectures com persones. La pregunta que ens hem de fer en aquest sentit és: llegim o consumim llibres? O dit d’altra manera, llegim conscientment o llegim per evadir-nos i simplement gaudir?

Cada persona té les seves necessitats i expectatives a l’hora de llegir un llibre i, segons el moment vital, n’escollim un o altre. És a dir, que d’alguna manera atribuïm a cada llibre una funció diferent: podem devorar llibres d’assaig, un rere l’altre, per adquirir i acumular coneixements; podem llegir per pur plaer, per desconnectar de l’estrès o els problemes del dia a dia, per distreure’ns, i també podem llegir per anar més enllà, per treure’n alguna cosa més.

La narrativa i, de fet, les històries, ens ajuden a produir canvis personals; aquest efecte es produeix generalment de manera inconscient. Quan llegim una narració, ens passen coses, sovint equiparables al que ens pot passar quan tenim una bona conversa amb algú: una història ens transporta a un ambient, uns personatges, un temps…, fets que potser s’allunyen molt del nostre món i per això ens impacten, o bé, al contrari, fets que ens resulten propers i que, en sentir-nos identificats, ens reconforten. Per exemple, per a algú que està en ple dol per la pèrdua d’una persona estimada, la lectura d’un llibre en què es narra una situació similar farà que compari i comparteixi el seu tràngol i, probablement, se sentirà més acompanyat.

La narrativa ens permet, doncs, sentir i confirmar o qüestionar la nostra pròpia història, ens permet reflexionar, ressonar, enfocar, redescobrir… I totes aquestes possibilitats produeixen, de ben segur, petits –i, segons com, grans– canvis inconscients: transformar algun aspecte (canviar una creença que ens limita), reviure i gaudir fets passats oblidats, adquirir un nou punt de vista sobre un fet, canviar d’estat d’ànim, etc. En definitiva, podríem dir que les persones, en general, després de cada història que llegim, vivim una petita evolució interna.

D’altra banda, hi ha cert tipus de llibres que ofereixen diferents nivells de lectura i –insisteixo– la manera de llegir, més superficial o més profunda, dependrà sempre del tipus de persona i de la seva necessitat. Com en molts altres àmbits, hi ha qui pasa de puntetes per un curs de creixement pesonal i hi ha qui s’hi submergeix fins a les profunditats. En qualsevol cas, llegir conscientment o no és una decisió, ja sigui conscient o inconscient –valgui la redundància.

Aquest tipus de llibres de què parlo són els que podríem agrupar en el gènere de la narrativa terapèutica o de reflexió personal. Són llibres en què els coneixements o el missatge que volen transmetre estan vehiculats a través d’una història i, a diferència de les obres divulgatives o d’assaig, la seva lectura produeix un efecte diferent. Per què? Doncs perquè, majoritàriament, a tothom ens agraden les històries.

Les històries, des de l’inici dels temps, formen part de la nostra vida i la nostra cultura: al llarg de la nostra infància, ens expliquen contes (a casa, a l’escola…) i, quan som adults, continuem explicant-nos històries, de la vida dels altres i la nostra, que, de fet, és la història que ens expliquem de nosaltres mateixos.

Dit això, si les històries ens agraden, el missatge o els coneixements que ens volen aportar aquesta mena de llibres, segurament ens arribaran –o ens impregnaran– més fàcilment.

La narrativa terapèutica, a més, permet a tots aquells lectors que troben feixuga la lectura de llibres divulgatius o d’assaig, la possibilitat d’assolir certs coneixements i aprenentatges d’una manera que els resulti més amena i senzilla. En aquest sentit, doncs, sovint m’agrada compartir la idea que un llibre divulgatiu és com una galeta boníssima i una narració és la deliciosa xocolata que cobreix o farceix la galeta.

Les narracions amb finalitats terapèutiques abarquen temàtiques relacionades amb tots els àmbits de la vida i, fàcilment, la majoria de persones poden veure-hi reflectida la seva situació vital del moment: trencament de parella, recuperació de l’autoestima, pèrdua d’algun ésser estimat, dependencia emocional, manca de feina o de diners, dificultats relacionals, solitud o, ben al contrari, excés de vida social, estats de por i ansietat, etc.

Us convido, doncs, a llegir i difondre la narrativa terapèutica.


L’escriptura terapèutica
(juny 2015 / rev. octubre 2016)

És molt habitual en formacions de creixement personal fer servir l’escriptura com a eina terapèutica, ja que l’exercici d’escriure per a l’expressió de vivències, emocions, conflictes, etc. ens pot servir per desfogar-nos i, encara més, per entendre com som i com funcionem, per acceptar el que ens passa, per canviar de punt de vista… En definitiva, pot servir per sentir-nos millor.

Les xarxes socials i els blocs són una mostra important del fet que moltes persones tenen la necessitat d’escriure les seves experiències i, a més a més, a posteriori, de compartir-les.

L’escriptura té, doncs, un component terapèutic: quan escrivim, el que fem és, d’alguna manera, estructurar millor els pensaments i, així, podem anar identificar totes les emocions i les limitacions que tenim; si no les haguéssim escrit, possiblement mai no les hauríem fet conscients.

En què es concreta el vincle entre l’escriptura i la teràpia Gestalt?

Al llarg dels tallers que he organitzat i impartit fins ara, m’he adonat que l’escriptura facilita tres actituds que són els tres pilars fonaments de la teràpia Gestalt: presència, consciència i responsabilitat. És a dir, que:

L’escriptura facilita estar presents: mentre escrivim no podem fer cap altra cosa, es fa necessari ser-hi, no podem tenir el cap en un altre lloc que no sigui en els continguts o pensaments que estem escrivint.

L’escriptura facilita prendre consciència del que sigui que estem escrivint: el fet d’escriure-ho permet organitzar i aclarir la informació que de vegades pul·lula confusa per la nostra ment; sigui com sigui, quan escrivim ens obrim a possibles descobriments íntims, a noves sensacions o sentiments o a aspectes que restaven «aparcats» inconscientment.

L’escriptura facilita responsabilitzar-nos del que sigui que descobrim que som, fem i sentim: si no en som conscients, no ens en podem responsabilitzar; un cop en prenem consciència, podem fer-nos-en càrrec, aturar-nos a trobar de quina manera ho fem, decidir com gestionar-ho i accionar.

A continuació, proporciono una llista d’alguns exercicis d’escriptura amb finalitats terapèutiques que poden generar un material personal a partir del qual començar a treballar:

  • La simple transcripció de pensaments, tal com ens vénen a la ment.
  • L’escriptura de sensacions i emocions en un moment donat, per algun fet concret.
  • L’escriptura d’un conte, com a metàfora d’un fet conflictiu propi.
  • La descripció d’un personatge que ens atrau o amb què ens idenfitiquem.
  • L’escriptura d’una carta personal adreçada a nosaltres mateixos per a l’exercici de l’autoconfiança, o adreçada a algú altre per tancar qualsevol tema que ens preocupa.
  • L’escriptura de la possible resolució a un conflicte a partir de la ficció.

Són exercicis que es poden realitzar de manera individual, tot i que recomano fer-los en companyia d’un terapeuta, per garantir que els continguts més rellevants de la persona puguin ser recollits amb l’objectiu d’integrar-ne els aprenentatges d’una manera més eficaç.

En qualsevol cas, tant si els exercicis es fan per lliure com si es fan amb seguiment terapèutic, són, sense cap mena de dubte, una via de descoberta d’un mateix.

La fusió de l’escriptura i la teràpia és doncs una proposta interessant i reparadora.

Leer versión en castellano.

Eva-157
Umami Fotografia
Anuncis