Articles

.
.
.
.

Vull fer teràpia però no sé si…

La lectura de llibres de psicologia o de creixement personal ens pot servir per al propi autoconeixement, així com per a l’intercanvi d’informació amb amics i coneguts interessats per l’univers de la intel·ligència emocional. Ara bé, un bon treball terapèutic, tant en grup com en sessions individuals, resulta encara més ric i efectiu, ja que és en relació amb els altres quan veiem més clarament com som i com funcionem.

De tècniques, eines i propostes terapèutiques, n’hi ha per a tots els gustos i totes poden abordar, més directament o indirectament, qualsevol aspecte de les nostres vides que ens està fent mal, que no funciona com voldríem, que ens preocupa en excés, que no ens permet, en definitiva, de viure bé i en pau amb nosaltres mateixos/es, amb els altres o amb tot el que ens envolta. Em refereixo, per exemple, a situacions de separació i processos de dol; a estats d’ansietat, depressió o estrès; a dificultats en les relacions de parella, d’amistat, familiars o laborals…

La mala gestió d’aquestes situacions –que de vegades no podem evitar– té a veure sovint, al meu parer, amb una autoestima baixa.

La mala gestió d’aquestes situacions –que de vegades no podem evitar– té a veure sovint, al meu parer, amb una autoestima baixa.

Com podem saber si tenim poca autoestima?

El concepte autoestima significa, simplement, ‘estimar-se’, i prou. És així de senzill, estimar-se com estimem els altres –incloent-hi els animals de companyia, fins i tot–. De fet, estimar-nos hauria de ser una acció tan automàtica i natural com ho és l’acció de respirar.

Si dit això et sorgeix el dubte de si t’estimes poc o molt, llegeix aquestes vuit afirmacions, observa amb quines t’identifiques més i amb quines menys i treu-ne tu les teves pròpies conclusions:

  • Et respectes i et fas respectar?
  • T’acceptes i et valides, sense l’ajut dels altres?
  • Confies en les teves capacitats?
  • Et comprens en moments difícils?
  • T’ajudes quan sents que no te’n surts?
  • Et tractes amb afecte?
  • Et deixes en pau quan no en saps més?
  • En definitiva, et deixes ser?

Tenir una bona autoestima significa, doncs, que sabem trobar la pau interior que necessitem, que ens acceptem tal com som i, en conseqüència, que deixem de lluitar contra nosaltres. Estimar-nos ens ajuda a estar millor, a enfrontar els conflictes i les adversitats i a gestionar-los amb més encert i serenitat. Això no treu, òbviament, que visquem moments o períodes dolorosos (malalties, pèrdues d’éssers estimats, separacions, etc.), ja que formen part de la vida mateixa i no tenim més remei que conviure-hi, transitar-los i superar-los –si és possible– en companyia i –si convé– amb ajut terapèutic.

Quan és recomanable fer teràpia?

Recórrer a un psicòleg, terapeuta o grup de teràpia de vegades no resulta fàcil; sovint sentim que no ho mereixem, que en fem un gra massa o, fins i tot, considerem que anar al psicòleg és de bojos –aquest darrer tòpic no és raonable, és un gran prejudici–. Com a persones que som, ens agrada ser escoltades i acompanyades, des del respecte i des de la comprensió. I, malauradament, no tothom compta amb una xarxa d’amics o familiars amb qui embolcallar-se emocionalment.

Problemes i conflictes a banda, la teràpia també és molt útil per al creixement personal: per millorar la comunicació amb els altres, per assolir fites personals o objectius professionals, etc.

En qualsevol cas, si et preguntes com pots saber si realment necessites començar un procés terapèutic, aquí et deixo unes quantes pistes:

  • Quan el fet de no agradar-te ni estimar-te et condiciona en molts dels àmbits de la teva vida: relacions, feina, parella, etc.
  • Quan anar pel món se’t fa una muntanya i t’aïlles de tothom, no per gust ni per necessitat de gaudir de la teva solitud sinó des del ressentiment, l’enveja, la ràbia, la resignació…
  • Quan no acabes d’aprendre ni d’integrar res del que llegeixes als llibres de creixement personal o no són útils per a tu els bons consells ni la manera de fer dels altres, i sents que no te’n surts.
  • Quan notes que els amics i coneguts t’eviten per no sentir les teves queixes o els teus discursos monotemàtics.
  • Quan vols estar millor amb tu, créixer i ser més feliç, i sents la necessitat d’aprendre com ho has de fer i d’experimentar en un espai de confiança i seguretat, tant en un context grupal com en sessions individuals.

Si t’identifiques amb alguna –o amb més d’una– d’aquestes situacions, potser podries plantejar-te la possibilitat de començar un procés terapèutic. I si sents certa resistència a fer aquest pas, pots fer-te dues preguntes més:

Vols resoldre el tema o conflicte que et preocupa?

Si la resposta és «no», perfecte, deixa-ho córrer, doncs. Si la resposta és «sí», respon la següent:

Què (o qui) t’impedeix de fer teràpia?

Una vegada vistos «els teus fantasmes», posa’t les piles per vèncer aquests obstacles i pren una decisió.

A fi de valorar les teves necessitats i distingir si necessites ajuda professional o no, és molt important que t’escoltis en silenci i que et centris en tu i en la teva situació.

Quins beneficis aporta un procés terapèutic?

Has de saber que fer teràpia o seguir un procés terapèutic amb un bon professional et permetrà, d’entrada:

  • Expressar les teves inquietuds i sentir-te escoltat/ada i acompanyat/ada, sense judicis ni consells gratuïts.
  • Tenir un punt de suport durant un temps concret, com si es tractés d’un bastó per caminar amb més seguretat, fins que sentis que pots anar sol/a.
  • Partir d’un model o referent (terapeuta) amb una bona dosi de presència, consciència, responsabilitat i humanitat.

Un cop llegides aquestes línies, si veus clarament que t’aniria bé comptar amb un professional que t’acompanyi a orientar-te, ajuda’t i deixa’t ajudar.

Si vols saber com funcionen les meves sessions, pots llegir-ne els detalls en aquest enllaç de la meva web: www.editorapeuta.cat/serveis-terapeutics.

Si t’agradaria obtenir més informació sobre l’autoestima, pots llegir el meu darrer llibre 100 idees per tenir més autoestima, on trobaràs cent propostes teòriques molt útils i un munt d’exercicis de reflexió i acció per aprendre a estimar-te més i millor. Pots trobar-lo o demanar-lo a qualsevol llibreria. Aquí tens l’enllaç a la ressenya de l’editorial, per si et ve de gust fer-hi una ullada: primeres pàgines. I si finalment t’animes a llegir el meu llibre, et desitjo un bon viatge…

(desembre 2018)

Pots llegir l'article en castellà: «Quiero hacer terapia pero no sé si...»

.
.
.
.

Les relacions, millor sanes

Com afirma Joan Garriga, expert en Gestalt, PNL i Constel·lacions familiars al seu llibre El buen amor en la pareja:

«[…] en les relacions de parella no hi ha bons ni dolents, culpables i innocents, justos i pecadors. El que hi ha són bones i males relacions: relacions que ens enriqueixen i relacions que ens empobreixen. Hi ha satisfacció i insatisfacció. Hi ha bon amor i mal amor. I és que amb l’amor no n’hi ha prou per assegurar el benestar: fa falta el bon amor. El bon amor es reconeix perquè som exactament com som i deixem que l’altre sigui exactament com és, perquè s’orienta cap al present i cap al que vindrà en lloc de lligar-nos al passat, i sobretot perquè produeix benestar i realització.»

Tot plegat, i salvant les distàncies, es pot aplicar en les relacions d’amistat.

Si tenim una autoestima baixa, haurem de vigilar a l’hora de relacionar-nos, a més d’aprendre a triar les persones i a respectar-nos.

En general, si volem tenir relacions sanes, ens farà bé:

  • Conèixer-nos a fons, saber com som i com funcionem.
  • Relacionar-nos bé amb nosaltres mateixos, comprendre’ns, acceptar-nos, respectar-nos; és a dir, gaudir d’una bona autoestima.
  • Estar oberts a certa dosi d’autocrítica.

Quant a les relacions més íntimes i de parella, ens ajudarà, especialment:

  • Detectar si estem oberts o no a una relació íntima, sigui del tipus que sigui, i mostrar-nos coherents amb l’altra persona. Aquest acte d’honestedat pot evitar molts malentesos.
  • Identificar el tipus de relació que volem —o almenys tenir-ne una idea o intuïció aproximada— amb cada persona i en cada moment: podem estar en «mode amants», en «mode companys de vida» o trobar qualsevol altra fórmula que ens realitzi. Al llarg de la vida podem passar per diferents etapes i les necessitats relacionals van canviant. No sempre veiem amb facilitat si volem amistat, sexe o anar més enllà. Per això cal donar-se un temps per conèixer cada persona, posar-hi consciència i anar actualitzant el que hi anem sentint. Sovint ens saltem aquest procés, tenim certa pressa, ja sigui per necessitat afectiva, per por de la solitud, etc.

Per saber quina és la nostra fórmula relacional, és fonamental treballar en l’autoconeixement, l’autoestima i l’autocrítica.

  • Coincidir amb l’altre en el tipus de relació que volem tenir. Per exemple, si un entén que hi ha d’haver un compromís de fidelitat i l’altre no, definitivament, és millor no aventurar-s’hi. Cal saber veure amb què ens podem flexibilitzar i amb què no. No tot és negociable ni tot és admissible; depèn de la visió i la necessitat de cada persona. Forçar les coses porta a relacions desequilibrades.

És important compartir la nostra preferència relacional amb la persona implicada, per tal que cadascú decideixi si s’hi queda o si se’n va.

  • «Veure» l’altra persona, que vol dir conèixer-la de debò, deixar que sorgeixi per saber si ens agrada de debò i no des d’una falsa idea que ens hem construït d’acord amb els nostres desigs i expectatives. En la fase de l’enamorament, ningú no veu ningú i cadascú veu el que vol veure i escolta el que vol escoltar; així, es fa una idea sui generis de l’altra persona. Quan, després, s’adona que no és real, en lloc d’acceptar-la tal com és, intenta fer-la canviar.

Quan no ens agrada algú o el tipus de relació que ens pot oferir, és millor deixar-lo anar.

  • Detectar si seguim un patró de relació, és a dir, si sempre acabem topant amb un mateix tipus de persona: no disponibles, infidels, amb dependència emocional, amb tendència a fer de mares/pares o de terapeutes, etc. Hi ha persones, a més, que no estimen, només es deixen estimar; cal veure-les venir. Un cop detectat el patró, és útil preguntar-nos quin paper hi juguem nosaltres.

Identificar el nostre patró relacional ens pot ajudar a canviar-lo i començar a cercar i a atraure un altre tipus de persones amb qui relacionar-nos més sanament.

  • Admetre que les relacions de parella no són un camí de roses i que cal vèncer-hi certs prejudicis i obstacles. Creure que la relació ha de ser perfecta no ens permet, a la llarga, relacionar-nos o fer vincle amb ningú d’una manera real i profunda. Aquesta idea no funciona per a les relacions de parella: «qui no vulgui pols, que no vagi a l’era». És bàsic revisar el tipus de relació que cerquem i oferim; potser no volem una relació de parella i encara no ens n’hem adonat.

És en la relació amb els altres on descobrim com som realment; per tant, esdevé una font molt rica de coneixement i és tot un art saber-s’hi desenvolupar.

Del meu 100 idees per tenir més autoestima, capítol 72

(setembre 2018)

Pots llegir l'article en castellà: «Las relaciones, mejor sanas» 

.
.
.
.

L’escriptura terapèutica

És molt habitual en formacions de creixement personal fer servir l’escriptura com a eina terapèutica, ja que l’exercici d’escriure per a l’expressió de vivències, emocions, conflictes, etc. ens pot servir per desfogar-nos i, encara més, per entendre com som i com funcionem, per acceptar el que ens passa, per canviar de punt de vista… En definitiva, pot servir per sentir-nos millor.

Les xarxes socials i els blocs són una mostra important del fet que moltes persones tenen la necessitat d’escriure les seves experiències i, a més a més, a posteriori, de compartir-les.

L’escriptura té, doncs, un component terapèutic: quan escrivim, el que fem és, d’alguna manera, estructurar millor els pensaments i, així, podem anar identificar totes les emocions i les limitacions que tenim; si no les haguéssim escrit, possiblement mai no les hauríem fet conscients.

En què es concreta el vincle entre l’escriptura i la teràpia Gestalt?

Al llarg dels tallers que he organitzat i impartit fins ara, m’he adonat que l’escriptura facilita tres actituds que són els tres pilars fonaments de la teràpia Gestalt: presència, consciència i responsabilitat. És a dir, que:

  • L’escriptura facilita estar presents: mentre escrivim no podem fer cap altra cosa, es fa necessari ser-hi, no podem tenir el cap en un altre lloc que no sigui en els continguts o pensaments que estem escrivint.
  • L’escriptura facilita prendre consciència del que sigui que estem escrivint: el fet d’escriure-ho permet organitzar i aclarir la informació que de vegades pul·lula confusa per la nostra ment; sigui com sigui, quan escrivim ens obrim a possibles descobriments íntims, a noves sensacions o sentiments o a aspectes que restaven «aparcats» inconscientment.
  • L’escriptura facilita responsabilitzar-nos del que sigui que descobrim que som, fem i sentim: si no en som conscients, no ens en podem responsabilitzar; un cop en prenem consciència, podem fer-nos-en càrrec, aturar-nos a trobar de quina manera ho fem, decidir com gestionar-ho i accionar.

A continuació, proporciono una llista d’alguns exercicis d’escriptura amb finalitats terapèutiques que poden generar un material personal a partir del qual començar a treballar:

  • La senzilla transcripció de pensaments, tal com ens venen a la ment.
  • L’escriptura de sensacions i emocions en un moment donat, per algun fet concret.
  • L’escriptura d’un conte, com a metàfora d’un fet conflictiu propi.
  • La descripció d’un personatge que ens atrau o amb què ens identifiquem.
  • L’escriptura d’una carta personal adreçada a nosaltres mateixos per a l’exercici de l’autoconfiança, o adreçada a algú altre per tancar qualsevol tema que ens preocupa.
  • L’escriptura de la possible resolució a un conflicte a partir de la ficció.

Són exercicis que es poden elaborar de manera individual, tot i que recomano fer-los en companyia d’un terapeuta, per garantir que els continguts més rellevants de la persona puguin ser recollits amb l’objectiu d’integrar-ne els aprenentatges d’una manera més eficaç.

En qualsevol cas, tant si els exercicis es fan per lliure com si es fan amb seguiment terapèutic, són, sense cap mena de dubte, una via de descoberta d’un mateix.

La fusió de l’escriptura i la teràpia és doncs una proposta interessant i reparadora.

(octubre 2016)

Pots llegir l'article en castellà: La escritura terapéutica

.
.
.
.

El camí de l’amor, un llibre terapèutic i gestàltic

Després de treballar durant 15 anys en diverses empreses i editorials, primer com a correctora i traductora de textos i, més tard, com a editora i autora de llibres de text i altres materials didàctics, el 2012 vaig decidir establir-me pel meu compte com a professional autònoma, fet que va coincidir amb el final de la meva formació en teràpia Gestalt. Així, mentre configurava el que havia de ser el nou projecte de vida laboral, em va semblar interessant fusionar totes dues professions, la d’editora/autora i la de terapeuta Gestalt, cosa que es va traduir en una nova professió (editorapeuta), que s’ha acabat transformant en la meva marca professional i ha donat nom a la meva web www.editorapeuta.cat. És en aquest moment de la fusió que l’Editorial Comanegra em va encarregar la redacció d’un conte sobre l’amor que s’ajustés als criteris d’una col·lecció considerada de «reflexió personal».

Així doncs, El camí de l’amor, a més de ser el resultat de tot aquest procés de canvi, és una mena d’homenatge al meu procés personal durant els 4 anys de la formació, ja que hi ha reflectits bona part dels aprenentatges gestàltics adquirits, de la qual cosa vaig ser conscient pocs mesos després d’haver-lo escrit.

Tots aquests aprenentatges es vehiculen, al llarg del relat, en forma de missatges com ara, entre d’altres, la importància d’estimar-nos a nosaltres mateixos, és a dir, donar-nos el permís per ser com som, respectar-nos, acceptar-nos, validar-nos, confiar en les nostres capacitats (com més creixi el nostre amor propi, més gaudirem de l’amor que rebem dels altres; així evitarem de sortir a buscar-lo fora, a la desesperada, és a dir, reclamar-lo des de la necessitat); la caducitat de les relacions, en el sentit que cal deixar-les anar quan ja no funcionen i no ens satisfan; la confiança en què cadascú té i aprèn els seus recursos propis per superar un trencament, i la idea que l’amor sempre és dins nostre.

El que fa que aquest relat pugui ser inclòs en el gènere de la narrativa terapèutica és la transmissió, a través de la protagonista (Máire) i de l’altre personatge principal (Cian), d’una banda, dels preceptes gestàltics o de la teràpia Gestalt –és per això que també el considero un llibre gestàltic– i, de l’altra, de missatges positius o «poderosos» com aquests –tots, com he dit abans, aprenentatges derivats del meu procés personal–:

  • Totes les persones tenim una saviesa interna que, si aprenem a escoltar-la i a respectar-la, ens permet una bona autoregulació de les nostres necessitats vitals.
  • Després de la tempesta (ràbia, angoixa, tristesa…), ve la calma (serenor).
  • És important aprendre a proporcionar-se instants breus de felicitat en solitud.
  • És fonamental posar amor en tot el que fem.
  • El moviment corporal és una bona via de retrobament amb nosaltres mateixos.
  • L’amor és dins nostre i es manifesta de maneres diferents en els diversos tipus de relacions existents (d’amistat, familiars, de parella, d’admiració, etc.).
  • Preguntar-nos per a què ens serveix el que ens passa (finalitat) és més productiu i útil que buscar-ne el per què (causa).
  • Prendre consciència que cal donar espai i temps a les emocions, és a dir, atendre i respectar la nostra emocionalitat, ens permetrà dur una vida més sana i equilibrada.
  • Davant de qualsevol conflicte o crisi, cal tenir confiança en un mateix (autoestima).

Pel que fa a la filosofia gestàltica, m’interessa comentar alguns aspectes:

En primer lloc, una de les característiques de la teràpia Gestalt és que promou la integració de les dimensions principals de l’ésser humà (corporal, emocional, intel·lectual) i la influència que tenen en la nostra impulsivitat, sociabilitat i espiritualitat, fet que permet una vivència global i unificada de la persona.

Aquests tres nivells de l’organisme són ben presents en el personatge principal del llibre: la Máire escolta el seu cos en diferents moments del relat, dóna espai a les seves emocions (tristesa i ràbia) i les transita com pot i, al llarg de tota la història, es va mostrant també el seu diàleg intern.

En segon lloc, i com a aspecte més general, mentre fa el seu camí, la Máire es va fent cada vegada més present i conscient i es va responsabilitzant, tant com pot, del que li va passant: presència, consciència i responsabilitat són, també, els tres principis bàsics de la Gestalt.

Finalment, vull destacar la presència, en tot el relat, d’alguns dels preceptes gestàltics:

  • Viu ara, és a dir, preocupa’t del present més que del passat o del futur.
  • Viu aquí, relaciona’t més amb el que és present que no pas amb el que és absent.
  • Deixa d’imaginar: experimenta el que és real.
  • Abandona els pensaments innecessaris; és millor que sentis i observis.
  • Prefereix expressar abans que manipular, explicar, justificar o jutjar.
  • Lliura’t al desgrat i al dolor igual que al plaer; no restringeixis la teva percepció.
  • No acceptis cap altre «hauria de…» que no sigui el teu: no adoris cap ídol.
  • Responsabilitza’t plenament de les teves accions, sentiments i pensaments.
  • Accepta de ser com ets.

Per tot això, considero que El camí de l’amor és, definitivament, una narració terapèutica i gestàltica i, per tant, pot ser una eina prou útil i valuosa com per fer-la servir en un procés terapèutic o com per iniciar un viatge cap a l’interior d’un mateix.

T’animes a recórrer aquest camí?

(setembre 2015)

Pots llegir l'article en castellà: El camino del amor, un libro terapéutico y gestáltico

.
.
.
.

La lectura com a eina terapèutica

En paraules d’André Maurois, pseudònim del novel·lista francès Émile Herzog:

La lectura d’un bon llibre és un diàleg incessant en què el llibre parla i l’ànima contesta.

La proposta que plantejo en aquest article és, doncs, fer servir la lectura com a eina terapèutica, com a recurs per observar i recollir, des d’un enfoc gestàltic, aquesta resposta de l’ànima de què parla Maurois.

En el seu llibre La escritura terapéutica, Silvia A. Kohan parla dels conceptes «biblioteràpia» i «cineteràpia»:

«Una situación que sigues en la pantalla o en las páginas de un libro te impacta, te conmueve, te deja temblando. Incluso cuando forma parte de una historia aparentemente ajena a ti. Sí, es ajena la anécdota pero no lo son sus resonancias. De nuevo el secreto para conocer más de ti consiste en que te preguntes qué es lo que ha hecho resonar en ti, ¿una llaga?, ¿una carencia?, ¿una insatisfacción? Y a continuación, desgranas la emoción, la inquietud o los ecos en la pantalla o en tu libreta.

Ocurre que el cine y la literatura formulan preguntas que te conectan de nuevos modos contigo misma o contigo mismo. Con un libro, con tu mando a distancia o en una sala de cine a oscuras puedes encontrar respuestas a las dudas o caminos en los que no habías reparado hasta ahora.

Cuando menos te lo esperas, ponen en movimiento tu historia personal, tus recuerdos, tus necesidades, tus íntimos deseos, tu mirada; te abren puertas que tal vez hubieran permanecido cerradas sin esa película o esa novela. Pueden ser una guía para tu vida.»

Podríem dir que la «biblioteràpia» és, doncs, una eina que pot servir per a la millora de la salut integral de les persones, ja que la lectura ens ajuda a entendre’ns, a prendre estratègies per afrontar situacions, a tenir un concepte més positiu de nosaltres mateixos i a trobar el sentit en la vida.

Tot i que la idea de la lectura com a eina per sanar ja era present a la Grècia clàssica, el seu origen està documentat als EUA el 1930: durant la Segona Guerra Mundial es va emprar per ajudar a curar els soldats ferits. A mesura que quedava demostrada l’eficàcia de la lectura en el procés de recuperació, van començar a sorgir grups «biblioterapèutics» en àmbits d’internament psiquiàtric. Els llibres entretenien i ajudaven els pacients tot proporcionant-los un estat de benestar.

També, en els darrers 40 anys s’han elaborat estudis que demostren que la «biblioteràpia » és efectiva en els trastorns d’ansietat i de depressió i en els estats d’infelicitat tan freqüents en la societat actual.

La lectura de llibres és, repeteixo, una eina o recurs en un procés terapèutic o de creixement personal, i la meva proposta és recollir tot el material que en pugui sorgir i treballar-lo des d’un enfoc gestàltic.

Per exemple, la primera proposta que es pot posar en pràctica en una sessió seria recomanar al client un llibre seleccionat expressament d’acord amb la seva situació vital del moment –i sempre tenint en compte l’objectiu que s’ha marcat en el seu procès terapèutic–, per tal que el llegeixi i segueixi un parell de pautes:

  • Marcar els fragments que, d’alguna manera, l’impactin o li generin emocions, pensaments, sensacions, inquietuds, ressonàncies rellevants…, ja sigui per identificació ja sigui per rebuig.
  • Anotar qualsevol aspecte o missatge global que el mobilitzi.

Aleshores, a partir d’aquests fragments o aspectes que el client destaqui (figures emergents) de la narració, es podran abordar els temes que l’ocupen i el preocupen.

El paper del terapeuta Gestalt és, aleshores, acompanyar i fer les preguntes necessàries per anar desgranant què hi ha darrere d’aquest primer impacte: podem demanar al client que llegeixi el fragment en veu alta, o que el resumeixi, i podem preguntar-li què hi ha d’ell/ella en aquest fragment, per què l’ha triat o de què li ha servit, de què se n’ha adonat, si el fragment té a veure amb un tema central i actual de la seva vida, etc.

Com a terapeutes, a més, hem d’anar observant les reaccions del client i senyalar o preguntar-li què li va passant (cos, emoció, pensaments) a mesura que va avançant en la lectura per ajudar-lo a trobar les seves pròpies respostes. Hem d’estar presents i acompanyar la persona a aprofundir en allò que la lectura li fa treure. Si aquest treball es fa en grup, les aportacions dels altres, òbviament, enriquiran encara més el procés.

Així, després de la lectura d’un llibre, a banda de gaudir de la història que ofereix i absorbir, de manera inconscient, els missatges-figura, es poden integrar més conscientment aquests aprenentatges.

(juliol 2015)

Pots llegir l'article en castellà: La lectura terapéutica

.
.
.
.

La narrativa terapèutica

Hi ha moltes maneres de llegir un llibre, i amb això vull dir que no tothom llegeix de la mateixa manera, amb la mateixa intensitat. Hi ha tants tipus de lectures com persones. La pregunta que ens hem de fer en aquest sentit és: Llegim o consumim llibres? O dit d’altra manera, llegim conscientment o llegim per evadir-nos i senzillament gaudir?

Cada persona té les seves necessitats i expectatives a l’hora de llegir un llibre i, segons el moment vital, n’escollim un o altre. És a dir, que d’alguna manera atribuïm a cada llibre una funció diferent: podem devorar llibres d’assaig, un rere l’altre, per adquirir i acumular coneixements; podem llegir per pur plaer, per desconnectar de l’estrès o els problemes del dia a dia, per distreure’ns, i també podem llegir per anar més enllà, per treure’n alguna cosa més.

La narrativa i, de fet, les històries, ens ajuden a produir canvis personals; aquest efecte es produeix generalment de manera inconscient. Quan llegim una narració, ens passen coses, sovint equiparables al que ens pot passar quan tenim una bona conversa amb algú: una història ens transporta a un ambient, uns personatges, un temps…, fets que potser s’allunyen molt del nostre món i per això ens impacten, o bé, al contrari, fets que ens resulten propers i que, en sentir-nos identificats, ens reconforten. Per exemple, per a algú que està en ple dol per la pèrdua d’una persona estimada, la lectura d’un llibre en què es narra una situació similar farà que compari i comparteixi el seu tràngol i, probablement, se sentirà més acompanyat.

La narrativa ens permet sentir, confirmar o qüestionar la nostra pròpia història, ens permet reflexionar, ressonar, enfocar, redescobrir…

Totes aquestes possibilitats produeixen, de ben segur, petits o grans canvis inconscients: transformar algun aspecte (canviar una creença que ens limita), reviure i gaudir fets passats oblidats, adquirir un nou punt de vista sobre un fet, canviar d’estat d’ànim, etc. En definitiva, podríem dir que les persones, en general, després de cada història que llegim, vivim una petita evolució interna.

D’altra banda, hi ha cert tipus de llibres que ofereixen diferents nivells de lectura i –insisteixo– la manera de llegir, més superficial o més profunda, dependrà sempre del tipus de persona i de la seva necessitat. Com en molts altres àmbits, hi ha qui passa de puntetes per un curs de creixement personal i hi ha qui s’hi submergeix fins a les profunditats. En qualsevol cas, llegir conscientment o no és una decisió, ja sigui conscient o inconscient –valgui la redundància.

Aquest tipus de llibres de què parlo són els que podríem agrupar en el gènere de la narrativa terapèutica o de reflexió personal. Són llibres en què els coneixements o el missatge que volen transmetre estan vehiculats a través d’una història i, a diferència de les obres divulgatives o d’assaig, la seva lectura produeix un efecte diferent. Per què? Doncs perquè, majoritàriament, a tothom ens agraden les històries.

Les històries, des de l’inici dels temps, formen part de la nostra vida i la nostra cultura: al llarg de la nostra infantesa, ens expliquen contes (a casa, a l’escola…) i, quan som adults, continuem explicant-nos històries, de la vida dels altres i la nostra, que, de fet, és la història que ens expliquem de nosaltres mateixos.

Dit això, si les històries ens agraden, el missatge o els coneixements que ens volen aportar aquesta mena de llibres, segurament ens arribaran –o ens impregnaran– més fàcilment.

A més, la narrativa terapèutica permet a tots aquells lectors que troben feixuga la lectura de llibres divulgatius o d’assaig, la possibilitat d’assolir certs coneixements i aprenentatges d’una manera més amena i senzilla. En aquest sentit, doncs, sovint m’agrada compartir aquesta idea:

Un llibre divulgatiu és com una galeta boníssima i una narració és la deliciosa xocolata que cobreix o farceix la galeta.

Les narracions amb finalitats terapèutiques abasten temàtiques relacionades amb tots els àmbits de la vida i, fàcilment, la majoria de persones poden veure-hi reflectida la seva situació vital del moment: trencament de parella, recuperació de l’autoestima, pèrdua d’algun ésser estimat, dependència emocional, manca de feina o diners, dificultats relacionals, solitud, excés de vida social, estats de por i ansietat, etc.

Llegir i créixer alhora, c’est ça.

(juny 2015)